Teníem un CouchSurfing a Riohacha, capital de la Guajira, una península fronterera amb Venezuela.
Així que vam agafar un bus per anar de Taganga a Santa Marta (amb l'ajuda de la polícia perquè cap buseta volia portar-nos perquè anàvem carregats amb les motxilles i vam creure que amb un policia al costat potser ens farien més cas) i d'allà cap a Riohacha. La casa del nostre CS estava a una quadra de la terminal i durant el trajecte vam quedar que el seu germà ens vindria a buscar ja que ell no es trobava a Riohacha.
I on estava? doncs a la comunita Marquito, una comunitat de la ètnia Wayúu on ens va convidar a passar-hi dos dies i nosaltres vam acceptar encantats! Justament era el que a mi, en Pau, em mancava d'aquest viatge, poder conviure en alguna comunitat i veure el seu dia a dia.
Vam arribar a Marquito quan la tarda ja s'acabava i en Richard ens va portar a donar un volt per la comunitat. La de Marquito en concret està habitada per gent de la seva família. A mi em va recordar un llibre que havia llegit fa dos estius "Las voces del desierto" que parla sobre els aborígens australians que viuen a l'"Outback".
Durant aquests dos dies i una nit hem conegut a la Blanca, la mare d'en Richard, i a ties, cosins, nebots... També ens han parlat de la Fundación Asirraja (sonrisa en Wayunaiki) que acaben de constituir per ajudar a la gent de les comunitats Wayúus que no té recursos i a vegades no té ni aigua ni menjar. De moment ells als caps de setmana han muntat un menjador social al pati de la seva Ranchería i també tenen el projecte "de 0 a 5iempre" que dóna menjar a nens de 0 a 5 anys.
Vam aprendre com els Wayúus van ser una de les úniques ètnies que no va ser conquerida ni extingida durant la conquesta de les Amèriques per part dels espanyols. Sempre els ha acompanyat la fama de guerrers. Provenen de Brasil i van anar pujant fins a la Guajira. Són autòctons de la zona i per tant tenen algunes ajudes per part del gobern i no estan obligats a fer el servei militar, però, com passa molt per aquesta països, aquestes ajudes no arriben mai i si arriben, la meitat s'ha perdut pel camí en les butxaques profundes d'algún polític corrupte.
La zona és una de les zones més riques de Colòmbia pel que fa a recursos naturals: gas, carbó i sal, però són explotats per empreses americanes com Texaco.
Mentrestant ells viuen en desert sota un sol de jústicia i amb la mort rondant de prop o bé durant la temporada de pluges innundats permanentment durant fins a 6 mesos on les malalties afecten sobretot i de forma més dura a infants i ancians.
De fet, durant els dies que hi vam estar nosaltres feia molt de sol i aquest ha estat un estiu especialment dur, fa molt que no plou i les vaques començaven a morir de gana, no tenen herba fresca per menjar. En vam salvar una, però el dia que vam marxar n'hi havia una altra que estava agonitzant...
Vam aprendre també que es regeixen per les seves pròpies lleis. Si algú ofen a algú altre, la família del primer ha de pagar un preu en vaques, diners, terres, o bé entren en guerra els dos clans. També ens van explicar que quan les noies "se desarrollan" per primera vegada les tanquen en una casa sense veure ningú durant uns quants dies i després només pot veure a dones de la família que li ensenyaran tot el que ha de saber, cuinar, teixir... Llavors les dones són "venudes" per una dot que convenen les dues famílies, al seu marit.
Ens van parlar també de la figura de la Piache, que vindria a ser un chamán. En Richard ens va explicar que quan eren petits una àvia seva, que era Piache i va viure fins als 114 anys, va somniar amb ell i els seus germans, que alguna cosa dolenta els passaria. Els somnis a la cultura Wayúu tenen molta importància. A partir d'aquell dia i durant dues setmanes van estar tots els germans tancats en una habitació sense tocar a terra (en hamaques wayuus anomenades Chinchorro i certament més còmodes), sense poder parlar ni riure ni tansols menjar o fer les seves necessitats fins que no es ponés el sol. Al cap dels dies els van treure, els van banyar amb unes boles que van fer canviar el color de l'aigua i gràcies a això van saber que el somni no s'acompliria i que estaven salvats.
Han estat uns dies de parlar molt, d'aprendre, de dormir en Chinchoros penjats de la paret, de menjar carn de moltó amb "bollos" i sancocho boníssim...
El segon dia vam visitar el cementiri Wayúu de la comunitat (els cementiris, com deia en Richard, són com l'escriptura de les terres: les terres són de la comunitat que té els seus morts enterrats en elles) i, després de banyar-nos al riu Ranchería (que és com es coneixen les cases wayúu) i de descobrir com es destil·la el Chirrinchi, una beguda alcohòlica a base de la fermentació de la panela...
...un taxista ens va dur a conèixer la platja Mayapo, una platja típic de la Guajira desèrtica.
De tornada vam recollir la família i vam tornar a Riohacha. En Richard ens va portar a donar un volt i a sopar un ceviche de camarones a La Primera, el Malecón de la ciutat, mentres un grup nombrós de fidels cel·lebrava el dia de la Vírgen de los Remedios, ja que el dia 13 de maig de fa molts anys aquesta verge va concedir un miracle a la població de Riohacha quan va evitar un Tsunami.
Una estada a Riohacha marcada pels ancestres i la realitat de molta gent que viu en condicions extremes entre la pobresa, la subsistència d'una ètnia, les esperances d'un futur millor i la corrupció d'empresaris i polítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari! ens encantarà llegir-lo!