SUCRE, la ciudad blanca

El dilluns 10 a la nit vam agafar una "flota" cap a Sucre. La distància entre Samaipata i Sucre és de menys de 400 km per carretera, però només els primers 50 i els últims 50 estan asfaltats.

L'aventura en bus va ser prou especial, començant sense seients. El mateix matí vam comprar els billets i ens van donar dos seients, pero quan vam pujar al bus estaven ocupats. Al cap d'una estona sense saber on ens asseuríem ens van donar dos llocs plegats on no hi havia ningú. Al final vam tardar 14 hores i vam experimentar la xarxa de carreteres Boliviana i la qualitat dels autobusos... aquí ho teniu!

Sucre és l'últim dels quatre noms que ha tingut aquesta ciutat des del seu orígen, i també és coneguda com a la "Ciudad Blanca" perquè totes les façanes de tots els edificis del centre són d'aquest color. Encara que molts no ho sabem Sucre és la capital de Bolívia, no La Paz, però des de finals del segle XIX el gobern està en aquesta ciutat i Sucre és la seu del poder Judicial.

Sucre és el nom d'un dels herois, juntament amb Simón Bolivar, de la guerra d'Independència que es va aconseguir el 6 d'agost el 1825. Sucre va esdevenir el nom de la capital per ell, i Bolívia es diu així per Bolivar.

Bolivar tallat en un tronc a la Casa de la Libertad

Sucre ens ha sorprès molt positivament. Venint de Santa Cruz, una ciutat amb poca riquesa arquitectònica, caòtica, gran i bruta, Sucre és tot el contrari. Una ciutat tranquil·la, molt dinàmica, amb oferta cultural, la tira de museus molt ben presentats, edificis colonials molt bonics, parcs... l'únic que no ens agrada és la contaminació que es respira al carrer, sobretot del fum dels cotxes...

Tot just arribats a l'estació d'autobusos un senyor ens va parlar d'un hostal, ens va oferir un paper amb l'adreça i ens va indicar com arribar-hi. Vam acompanyar una parella que havíem conegut durant les hores de viatge, l'Steve i la Nina, australià i noruega que viatgen durant un any per Sudamèrica i Centreamèrica, al seu alberg, però els preus que ens havia dit el senyor de l'estació eren molt bons i nosaltres vam decidir fer-li cas. Hem estat allotjats a la Villa La Plata, a quatre "cuadras" del centre per 90 Bolivianos el dia amb habitació privada, bany privat, cuina, nevera i internet.

vistes des de l'hostal

Durant els tres dies sencers que ens hem estat a Sucre hem recorregut tot el centre de la ciutat sense haver d'agafar transport públic. A peu i amb el mapa ens hem passejat pel Parque Bolivar, la Plaza 25 de mayo, l'església Sant Felip Neri (amb unes vistes impressionants des del terrat i el campanar), el Palau de Justícia, La casa de la Libertad, el museu Asur de arte indígena, el museu MUSEF d'etnografia i folclore, la Catedral...

Claustre St. Felip Neri

vistes des del terrat de St. Felip Neri

Església St. Felip Neri

La Catedral

a la Casa de la Libertad

màscares al MUSEF

Església de Sant Francesc

Hem anat a comprar al mercat i hem menjat cada dia a casa per poder estalviar el màxim, i hem rigut molt amb les venedores, aquí la gent és molt amable i tranquil·la i en cap moment tens sensació d'inseguretat.

A sucre hi ha molts més natius dels que vam veure a Santa Cruz. Venen artesania o senzillament demanen tirats a la vorera, però també hem vist molts natius (sobretot dones) treballant com a jardineres en els parcs de la ciutat, o en llocs de "pollo al Spiedo" (pollastre a l'Ast), i sempre, sota els uniformes, van vestides amb les seves faldilles típiques.

passant l'estona...

Després de tres dies a la capital de Bolívia, ara toca agafar les coses, pujar a l'autobús i dirigir-nos cap a la ciutat més alta del món!

Reflexió a l'autobús:

Aquí la història no es compta abans i després de Crist, sino abans i després dels Espanyols, i és que Espanya va arribar amb els seus grans vaixells, els seus compassius soldats i misericordiosos Virreis que es van dedicar a explotar els recursos d'aquesta terra, violar les seves dones, esclavitzar els natius, eliminar ètnies senceres, obligar-los a acceptar la seva també gran Misericordiosa Religió i a sobre, intentant fer-los creure que era tot pel seu bé.

Fa pocs dies vaig llegir en un blog d'un viatger espanyol que aquí es queixaven contínuament de la invasió espanyola, però que "com a mínim els hem deixat tota aquesta meravellosa arquitectura colonial" i jo que són tan innocent em pregunto: i com hauria estat la seva pròpia arquitectura? potser igual de meravellosa? què hauria passat si enlloc de matar i aniquilar cultures i llengües, cosa que Espanya en aquest cas i altres països d'Europa en d'altres van saber fer tan bé, s'hagués intentat aprendre de tots aquest pobles? on estarien ara? com haguessin evolucionat? quins coneixements no s'haguessin perdut per sempre més? Mai ho sabrem.

Per cert, parlen de nosaltres a Un Gran Viaje!